CASA DE CITES: maig 2004

Les mirades s'havien girat cap a l'elegit, que continuava semblant absent. Aquesta era la seva manera de rebre els honors, un senyal de timidesa, en fi, i d'excessiva educació? Totes les fonts coincideixen a dir que el comportament de Tànios, aquell matí, va desconcertar els assistents. insensible a les crítiques, insensible als elogis, desesperadament mut. L'explicació em sembla simple. De totes les persones presents cap, ni tan sols Làmia, no sabia l'essencial: que Tànios havia descobert els cadàvers dels quatre nois, que la imatge dels seus cossos ensangonats li omplia els ulls, que el seu sentiment de culpabilitat l'obsedia i que era incapaç de pensar en una altra cosa, sobretot en el testament del xeic i en el seu propi futur brillant. (La roca de Tànios- Amin Maalouf)

en uno de los libros sobre Africa que leía tan ávidamente, había encontrado el siguiente pasaje: "Los exploradores coinciden invariablemente en que las celebraciones con abudante alcohol siguen siendo frecuentes en las aldeas africanas. Ello permite suponer que la vida en este hermoso país todavía carece de algo fundamental. Profundas insatisfacciones llevan a sus habitantes a la desesperación y el abandono de sí mismos" Releyendo este trozo, referido a las pequeñas aldeas de Sudán, Bird comprendió que se negaba a reconocer y analizar las carencias y insatisfacciones existentes en su propia vida. Pero como estaba seguro de que las había, se cuidaba de no volver a recaer en el alcohol.

(Una cuestión personal - Kenzaburo Oé)

Fa segles, els mariners que feien grans travessies solien deixar una parella de porcs a totes les illes desertes. O hi deixaven una parella de cabres. Fos com fos, en una visita futura, a l'illa no hi faltaria carn. Aquelles illes eren verges. Allotjaven certes espècies d'ocells i no hi havia depredadors naturals. Espècies d'ocells que no es trobaven enlloc més de la terra. Les plantes, sense enemics, creixien sense espines ni verins. Sense depredadors ni enemics. Aquelles illes eren el paradís. Quan els mariners tornaven a visitar aquelles illes, només hi trobaven ramats de cabres o de porcs. L'Ostra explica aquesta història. Els mariners en deien "plantar carn". L'Ostra diu: - Us recorda a res això? Potser la vella història d'Adam i Eva? Mirant per la finestra del cotxe, diu: - ¿Us heu preguntat mai quan tornarà Déu amb uns quants quilos de salsa barbacoa?

(Lullaby, Chuck Palahniuk)

"-¡Por lo que he oído, los soldados hacen cosas horribles a las monjas! -susurró Valentine al oído de su prima-.¡Si un soldado se topa con una monja en el bosque, por ejemplo, inmediatamente saca una cosa de sus pantalones, se la pone dentro a la monja y la menea!¡Y cuando acaba, la monja tiene un bebé! -¡Vaya blasfemia! -se sobresaltó Mireille, se apartó de Valentine e intentó disimular la sonrisa que amenazaba con asomar a sus labios-. Me parece que eres demasiado pícara para convertirte en monja. -Es exactamente lo que he dicho hasta el hartazgo -reconoció Valentine-. Prefiero ser mujer de un soldado que esposa de Cristo."

(El Ocho, de Katherine Neville)

Va tornar a la sala, i es va parar davant del mirall. El vidre era mat i estava ratllat, i no s'hi veia gaire bé. Sofia va començar a fer ganyotes, com havia fet al mirall de casa seva. El seu reflex feia exactament el mateix, com era lògic. Però, de sobte, es va espantar. Només un cop (per espai d'un segon), Sofia va veure clarament com la noia del mirall pestanyejava. Sofia va fer un pas enrera, espantada. Si ella mateixa havia pestanyejat, com podia haver vist l'altra noia pestanyejar? No només això, sinó que semplava que l'altra noia hagués pestanyejat com dient-li: et puc veure, Sofia. Sóc aquí, a l'altra banda. Sofia va sentir els batecs del seu cor i, al mateix temps, va sentir un gos que bordava. Era Hermes! Havia de marxar de seguida. Però llavors va veure una cartera verda sobre de la calaixera que hi havia sota el mirall. A dins hi havia un bitllet de cent corones, un de cinquanta i un carnet escolar. Al carnet hi havia una fotografia d'una noia de cabells rossos, i a sota i deia: Hilde Moller Knag...

(El món de Sofia , de Jostein Gaarder)

"-No tengo ni idea de porqué se empeñan en poner runas invisibles en las puertas -oyó decir a Tata-. Es decir, pagas a un mago para que te ponga runas invisibles en la puerta ¿y cómo sabes si lo ha hecho? -Es muy fácil -fué la réplica de Yaya-. Si no las ves, es que son runas invisibles. -Ah -siguió la voz de Tata-. Claro. Bueno, a ver qué tenemos para almorzar."

(Brujas de Viaje, de Terry Pratchett)

"...Pero tienes que pensar en Adán y Eva como un número imaginario, como la raíz cuadrada de menos uno. No hay ninguna prueba concreta de que exista pero, si la incluyes en tus ecuaciones, puedes calcular todo tipo de cosas y este cálculo no lo podrías hacer sin ella."

(Luces del Norte, Philip Pullman)

CASA DE CITES

5/31/2004

5/27/2004

5/13/2004

5/12/2004

5/03/2004

5/02/2004

Contribuïdors

Previous Posts

Archives